La malautiá de l’immediatesa : de l’espèra al clic
Ai pas encara acabat de dire “bonjorn” que ja un jove me respond : “Mas aquò pren tròp de temps!”. Òc, per eles, dire un mot entièr es ja tròp long ; preferisson mandar un “bjr” amb un det sus l’ecran. Lo monde de uèi marcha a la velocitat del wifi, e se lo wifi flaqueja, arriba la tragèdia : plors, crits e susor freda. Una tragèdia grèga dins lo salon.
Nosautres, los mai vièlhs – o puslèu los qu’ avèm conegut lo mond d’abans –, sèm estats abalits dins una autra musica. Per trobar una responsa, caliá anar cercar lo libre dins la bibliotèca, far quilomètres a pè, e se lo libre èra ja pres… e ben, paciéncia ! Ara, una question suls dinosaures ? Tres segondas e Siri vos dona lo pes de cada triceratòps. Pas cap d’esfòrç, pas cap de suspresa. Tot prèst, tot cuèch.
Lo problèma es pas sonque la canha intellectuala. Es tanben lo còrs. Los dròlles d’ara coneisson melhor la postura “espatarrat sul canapè amb lo telefonet” que lo plaser de córrer dins l’èrba, de se pelar lo genolh e de tornar a l’ostal amb de fanga fins a las aurelhas. L’absurditat màger es que los parents los vòlon “activar” amb d’aplicacions de gimnastica en linha : lo pichon fa de pompas virtualas mentre que la cosina li mòstra de donuts en 4K. Resultat : mal d’esquina, uèlhs lasses, e estomac que gronha.
La generacion de l’immediatesa viu dins l’illusion que tot se pòt trapar sens esfòrç : un libre, una cançon, una pizza. An pas jamai conegut lo suspens Sant de l’espèra : comandar un disc a la botiga e lo recebre dos meses après ; mandar una letra d’amor e esperar una responsa una setmana ; cargar un jòc de spectrum e esperar la matinada tota per jogar, se foncionava, esperar que lo paire acabe al telefòn per poder dobrir internet… Tot aquò lor sembla preïstoric. Mas èra dins aquel temps que lo desir se cultivava, que la paciéncia èra un art, e que lo plaser èra doble al cap de l’espèra.
E puèi, parlem de santat. Lo cervèl s’acostuma pas a la frustracion, lo còr bat tròp per las notificacions, lo sòmi s’escampa dins lo bling-bling de las alèrtas. Avèm de mainatges qu’an lo reflexe d’actualizar la vida coma se foguèsse Instagram. E quand la vida respond pas en seguida, aquò’s la crisi : “ Mamà, perqué la luna me manda pas un like ? ”. E se lo cargador del telefonet se pèrd dins l’ostal, cridan coma se foguèsse lo darrièr jorn de l’umanitat. Lo coratge a cambiat de forma : abans èra caminar 5 quilomètres jos la pluèja per anar a l’escòla ; ara es esperar doas minutas que YouTube cargue.
E alara ? Podèm pas arrestar lo progrès – ni vòli pas ! –, mas podèm aprene a jogar un pauc amb lo temps. A mostrar als dròlles que lo mond es pas una maquina de distribucion instantanèa. Que las bonas causas arriban pas totjorn al clic. Que lo plaser pòt èsser dins la recèrca, dins l’error, dins lo camin.
Benlèu que calriá tornar a las causas simplas : plantar de tomatas e esperar que maduren, legir un roman sens “spoilers”, cantar dins la cosina sens karaoké, se perdre dins una carrièra e trapar un cafè improvisat. Tot aquò es de viure. La rèsta, es de desfilar amb lo det sus un ecran, fins a creire que la vida es una “story” que dura 24 oras.
En definitiva, lo perilh vertadièr de l’immediatesa es pas lo wifi lent, es de pèrdre lo gost de l’espèra. E sens espèra, sens paciéncia… lo plaser se’n va, coma lo cafè freg dins una tassa oblidada.
Victòria Soler e la còla Aprene-1